La Cova del Volcán del Faro (Cullera): més preguntes que respostes. Primeres dades sobre els elements ornamentals

[page-n-1]
La cova deL Volcán del Faro (Cullera): més
preguntes que respostes. Primeres dades sobre
els elements ornamentals
Begoña Soler Mayor, Marc Tiffagom i J. Emili Aura Tortosa

Antecedents
La Cova del Volcán del Faro, denominada en la toponímia local com a Cova de l’Hort
de Cortés, es troba situada als encontorns del Cap Blanc de Cullera, orientada al E i a
122 m sobre el nivell actual de la Mediterrània, distant 1,3 km aproximadament de la
línia de costa actual (figura 1). La seua denominació pot relacionar-se amb el resultat de
l’enfonsament d’una dolina que ha ocasionat una clotada, en forma d’arc.
Entre els anys 1968-1984 es van realitzar 13 campanyes d’excavació, distribuïdes en
diversos sectors amb una àrea pròxima als 100 m2. Els resultats es van donar a conèixer
en diverses notes (Fletcher i Aparicio, 1969; Aparicio i Fletcher, 1969; Aparicio, 19721973, 1977) i la corresponent memòria d’excavacions (Aparicio, 2003). Entre els treballs
realitzats sobre la documentació recuperada destaquen els estudis sobre la fauna d’I.
Davidson (1972, 1983, 1989), les dades preliminars d’A. Eastham (1973) sobre l’avifauna i
els de J. Cuerda i L. Gasull (1971) sobre la malacofauna.
Una dècada després del final de les excavacions, es va redactar un informe en què es
descrivia la situació del jaciment i es reclamava la redacció d’un pla integral de protecció-conservació. En connexió amb aquest informe, es va realitzar una neteja de les restes
de les antigues estructures de l’àrea d’excavació i la reparació de la tanca perimetral del
recinte (Monraval i Soler, 1994). Una visita realitzada a finals de l’any 2010 va permetre reconèixer que el jaciment es troba cobert per una espessa vegetació de matolls, la
qual cosa junt amb la caiguda gravitacional de grans blocs i els efectes de l’erosió estan
afectant novament la seua conservació. També la seua tanca perimetral requereix una
reparació per a poder complir el seu objectiu.
En aquestes circumstàncies, durant l’any 2011 es va redactar un primer Projecte per a
l’avaluació de l’estat actual del jaciment i la seua potencialitat per part de dos de nosaltres

Animals i arqueologia hui. I Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2013): 159-180.

[page-n-2]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

(JEAT i MT). Una part dels objectius de partida estaven dirigits a valorar la successió estratigràfica que s’intueix en les descripcions ja mencionades i especialment, el relatiu a la transició
Solutrià-Badegoulià-Magdalenià. Al mateix temps, es va començar una anàlisi bibliogràfica
de la seriació arqueoestratigràfica i també sobre diferents materials (indústria lítica, òssia i
elements d’adorn). Igualment, es van seleccionar una sèrie de mostres de fauna per a la seua
datació radiocarbònica, en col·laboració amb Alfred Sanchis, i s’ha dut a terme un estudi traceològic, limitat fins ara a un conjunt de peces, en col·laboració amb Paula Jardón. En aquest
treball es presenta una primera valoració de l’arqueoestratigrafía del jaciment i els primers
resultats de l’estudi dels elements d’adorn realitzat per una de nosaltres (BS).

Un punt de partida i les seues limitacions
Els dubtes que plantegen l’associació de materials i la seua posició estratigràfica no han
canviat substancialment respecte d’allò que es va plantejar a finals dels anys huitanta del
segle XX per diversos autors:
“Els interrogants i relacions obertes després de la publicació de les primeres notes
del registre del Volcán segueixen sense resposta en l’actualitat. Els materials coneguts
per la bibliografia són els ací descrits, d’ací que la interpretació d’ambdós sectors siga
extremadament tipològica i en molts casos aventurada. (…) Per tot això, mereix Volcán
un estudi que detalle la posició i evolució dels seus potents nivells del Magdalenià antic i
Solutreogravetià, si és que les nostres hipòtesis es corresponen al seu registre real” (Aura,
1988: 298-299; veure també Aura, 1995: 117-118).
“Mentre no tinguem una anàlisi que relacione els nivells d’excavació amb l’estratigrafia
no tindrem més remei que prendre com a seqüència cronològica aquestos nivells i considerar contemporanis els nivells d’un nombre determinat per a tots els quadres (es a dir,
que el nivell 22 del quadre 5 tindrà la mateixa cronologia que el nivell 22 del quadre 35, la
qual cosa no està comprovada). A més de la necessitat d’una cronologia relativa interna,
és a dir, entre les parts del jaciment tampoc tenim fins al moment precisions sobre la cronologia relativa externa, o siga, respecte a altres jaciments de la zona, basada en l’anàlisi
profunda dels materials de les excavacions” (Davidson, 1989: 189-190).
La publicació de la memòria d’excavacions (Aparicio, 2003) no ha resolt aquestes dubtes,
perquè no hi ha un relat de l’estratigrafia general ni de la seqüència arqueològica del jaciment:
- Les capes corresponen a talles d’excavació amb una gruixària desigual entre sectors.
Així, en el sector N les capes del tram F (XX a XXX) tenen un gruix mitjà de 45 cm, la qual
cosa contrasta amb els 20 cm de la capa XIX on es va trobar el “bastó de comandament”.
En el cas del Sector A, la gruixària mitjana se situa entorn de 20 cm, descrivint-se els
materials arqueològics més significatius quadrícula a quadrícula.

160

[page-n-3]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

- La descripció genèrica i el recompte anàrquic de materials, propi de treballs ja centenaris, no queden organitzats en un inventari general, ni tampoc remeten a una anàlisi
de la seqüència del lloc.
- La referència limitada a alguns “fòssils-guia” no té discussió dins del propi jaciment
i en relació amb la seqüència regional. Una citació sobre el context del “bastó de comandament” pot il·lustrar el tipus d’anàlisi plantejada: “… al que acompañan algunos útiles
óseos, también escasos como los líticos, pero de clara filiación magdaleniense, etapa a
la que adscribimos el conjunto, pese a las puntas de escotadura, que pudieron perdurar
más de lo supuesto” (Aparicio, 2003: 322). En definitiva, una afirmació no contrastada
serveix per a atribuir una cronologia magdaleniana a l’objecte en qüestió, a pesar que
les escotadures caracteritzen el Solutrià superior i només es troben puntualment en el
contacte amb el Badegulià de Parpalló.
Sobre el dipòsit i la seua estratigrafia
A pesar d’aquestes carències insalvables, el text permet intuir —un altre terme seria
excessiu— algunes pautes generals, tant estratigràfiques com arqueològiques. Els dos
sectors d’excavació (N i A) estan adossats al vorell en forma d’arc de la possible dolina, intuint-se diversos episodis d’enfonsament (figura 1). La topografia i la presència
de grans roques han afectat la disposició dels nivells i la seua correlació, convertint
en inviable la consideració de les capes com a unitats arqueoestratigràfiques, tal com
qüestionava I. Davidson.
En el sondeig de 1969, denominat com a sector N, es van identificar 6 divisions estratigràfiques majors en els 11,25 m de dipòsit, sense arribar a aconseguir el pis natural
de la cova. Les subdivisions proposades de mur a sostre van ser les següents (Aparicio,
1972-1973, 1977):

Figura 1. Esquerra: localització del jaciment. La foto aèria mostra la silueta circular
corresponent a la Cova del Volcán del Faro. Dreta: planta simplificada de l’àrea on es situen
els sectors d’excavació (modificada a partir d’Aparicio, 2003).

161

[page-n-4]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

- Tram F, capes XXX a XX (11,25-6,40 m): terres marró-rogenques i en les que comença a ser abundant la fracció grossa a mesura que s’aprofundeix.
- Tram E, capa XIX (6,40-6,20 m): la mateixa terra marró rogenca. En aquesta capa
va ser trobat un “bastó de comandament” amb motius en angle, aspes i sèries de traços
apariats.
- Tram D, capes XVIII a XIV (6,20-5,20 m): amb una composició semblant als anteriors.
- Tram C, capes XIII a VI (5,20-2,50 m): constituït també per una “terra marró-rogenca” (Aparicio, 1972-1973).
- Tram B, capa V (2,50-1,75 m): format per unes terres blanquinoses i granuloses,
pràcticament estèril.
- Tram A, capes IV a I (1,75-0,00 m): terra molt solta de color negrós.
El sector A presenta una extensió pròxima als 65 m2 i canvis laterals importants, lligats a la posició de les ocupacions en relació amb la volta i als successius col·lapses. Per a
la seua descripció s’han utilitzat dades contingudes en la memòria (Aparicio, 2003): textura, composició i, fonamentalment, coloració de les capes que són descrites quadrícula
a quadrícula. Aquestes dades han sigut utilitzades per a elaborar una secció sagital i tres
transversals; encara que reconeixem que la seua capacitat és limitada, situant-se prop
del “constructivisme” arqueològic, mereixen ser comentades.
Les primeres anàlisis van reconèixer una successió de nivells amb abundant matèria
orgànica —en la memòria es mencionen nombroses “hogares”—, adossats a la paret.
Les capes compreses entre la 17 i la 5 ja havien sigut descrites com una “gran masa de
hogares superpuestos” (Aparicio, 1972-73: 80). El tall sagital i els transversals (T1, T2
i T3) suggereixen dos grans episodis de llars en la part mitja-alta del dipòsit i un altre
més, a mur, encara que no amb la continuïtat ni potència dels anteriors (figura 2 i 3). En
els talls transversals s’aprecia que les llars aconsegueixen una major profunditat en les
quadrícules internes, possiblement perquè des de les primeres ocupacions es busca la
protecció del faralló i, a mesura que es van reblint, es van desplaçant cap a les quadrícules més externes. Aquesta disposició suggereix un cabussament del dipòsit cap la paret
de la cavitat, amb una direcció sagital E-NO, però basculada cap al S tal com suggereixen
les projeccions de les distribucions transversals.
Les dades de la memòria permeten intuir almenys quatre grans episodis per al Sector
A, encara que no en tenim possibilitats de contrastació (figura 3 i 4):
- (i). Terres grises amb alguna llar puntual, reconegudes en la base de la seqüència i en
les quadrícules interiors, pràcticament davall la volta (43 en avant).
- (ii). Terres marró rogenques i marró fosques, descrites amb certa continuïtat en la
part mitjana del sector (quadrícules 28–43).
- (iii). Terres marró fosques que alternen amb les llars ja comentades (quadrícules 23-32).

162

[page-n-5]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

Figura 2. Volcán del Faro, sector N. Relació entre el croquis estratigràfic i els materials
associats al bastó perforat (elaborat a partir d’Aparicio, 2003).

Figura 3. Volcán del Faro, sector A. Projecció sagital elaborada a partir de la
descripció dels sediments per quadrícules continguda a la monografia. La situació
del tall sagital pot consultar-se a la figura 2.

163

[page-n-6]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

Figura 4. Volcán del Faro, sector A. Projeccions transversals (T1, T2 i T3) elaborades
a partir de la descripció dels sediments per quadrícules continguda a la monografia.
La situació de les seccions pot consultar-se a la figura 2. Els materials associats a
cadascún dels quatre episodis majors són descrits al text.

164

[page-n-7]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

- (iv). En la part superior i més externa es menciona una terra húmica, negra, i per
davall alternances laterals de terres grises endurides i terres marrons amb carbonatació
i nòduls de calç.
Sobre la seqüència arqueològica
En el Sector N es va descriure la següent successió de materials de mur a sostre (Aparicio, 2003):
- Tram F: a més de la presència de gratadors, burins i fulles de dors abatut, s’anota
l’existència d’una punta escotada, d’estil solutrià per la seua morfologia i retoc (Aparicio,
1972-1973: figura 5k).
- Tram E: constituït únicament per la capa XIX. En esta capa va ser trobat el “bastó de
comandament”, associat a una peça apuntada amb amplis retocs (figura 4).
- Tram D: presència de “raspadores, perforadores, buriles y hojitas de dorso rebajado”
(Aparicio, 1972-1973: 74). En un intent de detallar l’anterior se’ns presenten algunes peces:
La capa XVIII va proporcionar una altra peça apuntada i amb retoc continu en ambdues vores. En la XVII van ser trobades una punta d’escotadura, sense retoc invasor en la
cara inferior, i una peça bifacial asimètrica. De la XVI procedeix una atzagaia monobisellada i una truncadura obliqua molt pròxima a una escotadura distal i una fulla de dors.
En la capa XV s’indica la presència d’una peça pedunculada de retoc abrupte; mentre
que de la XIV procedeix un fragment en extrem d’atzagaia de secció circular amb una
profunda estria, una fulla de dors i una fulla amb escotadura distal alterna, a considerar
com a peduncle o perforador.
- Tram C: s’indiquen “raspadores, buriles, hojitas de dorso rebajado, núcleos y abundantes lascas” (Aparicio, 1972-73: 73), quedant igual que les capes paleolítiques del sondeig adscrites al Magdalenià.
- Tram B: pràcticament estèril, excepte en la zona pròxima a la paret de l’abric, denominada “la grieta”, els materials de la qual van ser considerats remenats.
- Tram A: conté totes les capes que van proporcionar ceràmica prehistòrica i històrica.
Per al comentari de la seqüència arqueològica del sector A hem aplicat dos aproximacions complementàries. La primera s’ha limitat a referenciar per capes i quadrícules els
materials documentats en la memòria: els fòssils-guia més diagnòstics (triangles escalens,
microrascadores, rasquetes, puntes “parpallenses”, foliacis i puntes de dors, així com una
indústria òssia prou aclaridora (arpó, atzagaies monobisellades i varetes) (quadre 1). La
segona ha consistit en una anàlisi preliminar dels trets bàsics de les indústries lítiques de
10 quadrícules, anotant els descriptors tècnics i tipològics més significatius (matèries primeres, sistemes de producció i morfotipus retocats ja assenyalats). Aquesta última anàlisi
té tan sols el valor d’un test i ha permès reconèixer 4 episodis majors de mur a sostre, els límits dels quals no poden generalitzar-se a partir d’aquesta primera aproximació (figura 4):

165

[page-n-8]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

- (ia). A mur es concentren els majors mòduls de talla laminar, obtinguts sobre les
matèries primeres de millor qualitat (S03): làmines molt regulars de mòduls amples sobre les quals s’obtenen fulles retocades i gratadors; també suports llargs i estrets, sobre
els quals s’ha fabricat un bon conjunt de puntes de dors (destaquen les microgravettes i
bipuntes: cf. Aparicio, 2003: figura 90-93). Junt amb aquestes produccions s’ha identificat una talla d’ascles i algun macroestri sobre calcària. En la indústria òssia es reconeixen
punxons i alguna punta de base gruixuda.
Els conjunts que participen d’aquests trets pareixen concentrar-se en les quadrícules
internes (40 en avant).
- (ib). Una producció laminar sobre matèries primeres de qualitat mitjana i alta coincideix
amb la talla de foliacis i les puntes d’escotadura. No es documenten les estretes i llargues
puntes de dors de l’episodi anterior però es fa més evident el tractament tèrmic, alguna punta
doble en os i potser els primers monobisells.
- (ii). Associats a algun dels trets anteriors es configura una producció sobre matèries primeres de baixa qualitat (S01) destinada a obtindre làmines curtes, gruixudes i
sobretot ascles. Estes produccions serviran de suport a estris retocats que són descrits
com a microrascadores i rasquetes, pràcticament idèntiques a les de Parpalló. La talla de
calcària segueix documentant-se i s’han identificat nuclis carenats per a la producció de
microlaminetes i nuclis-burins. Pot ser que en aquest episodi és concentra una bona part
de les puntes de banya amb monobisell.
- (iii). En les capes superiors es reconeix una producció laminar-microlaminar obtinguda sobre matèries primeres de qualitat mitjana i baixa (S01 i S02) i també de làmines
curtes. Una gran part d’esta producció serà utilitzada com a suport de raspadors, alguna
truncadura i peces retocades. La producció microlaminar servirà per a obtenir l’utillatge
de dors i els triangles escalens, ja mencionats. A este últim episodi correspon l’arpó dibuixat en la monografia (Aparicio, 2003: figura 107).

Més preguntes que respostes
La correlació d’ambdós sectors és aventurada per les circumstàncies ja assenyalades: no
hi ha una descripció sistemàtica de l’estratigrafia ni dels materials, primant sempre la sobrevaloració d’unes poques peces, considerades típiques, respecte de la dinàmica general
i principals tendències.
Els materials del sector A plantegen una possibilitat no valorada fins ara: l’existència
de trets gravetians en la base de la seqüència del Volcán. La regularitat i la grandària de
la producció laminar, la identificació de nuclis-raspadors, d’alguna fulla amb retoc semiabrupte d’estil protomagdalenià no permeten descartar aquesta opció que es repeteix

166

[page-n-9]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals
MP
 Ca
Talla
 làm.-­‐microlaminar
Talla
 d’ascles
Nuclis-­‐raspadors
Nuclis-­‐burins
Talla
 de
 làm.
 curtes
Talla
 de
 làm.
 amples
Talla
 de
 làm.
 estretes
Escalens
Rasquetes
Rascadores
Puntes
 d'escotadura
Foliacis
Microgravettes

X

MP
 S01
X
X
X
X
X

X
X
X

MP
 S02
X
X
X
X
X

MP
 S03

X
X

X

X
X

X
X
X

Quadre 1. Resum de l’associació dels elements tecnològics i tipològics comentats al text
i la seua relació amb diferents matèries primeres (MP Ca: calcària; MP S01: sílex de baixa
qualitat; MP S02: sílex de qualitat mitjana; MP S03: sílex de bona qualitat).

en la base del sector N (Aparicio, 2003: figura 34-42). Contràriament al que en principi
podria resultar com un argument favorable, el conjunt de puntes de dors estretes i llargues, amb diverses microgravettes, no acaba d’encaixar en esta atribució. Els mòduls
tipomètrics, sobretot l’amplària, no corresponen amb els materials gravetians coneguts
(Villaverde et al., 2003) i, a més, en ambdós sectors existeixen dues puntes d’escotadura
que per la seua amplària, morfologia foliàcia i retoc profund s’assemblen a les de la fase
inicial del Solutrià superior de Parpalló (Fullola, 1979; Villaverde i Peña, 1981; Tiffagom,
2006). Esta doble alternativa deixa oberta l’atribució de l’episodi (ia) a un possible Gravetià final, sense poder descartar que siguen tan sols les primeres ocupacions d’un Solutrià superior (ib).
A l’episodi (ii) s’identifica alguna punta d’escotadura, associada a la talla d’ascles i
descriptors mencionats més amunt, que troba en les microrascadores i rasquetes els
morfotipus retocats més repetits en el sector A, però no per al N, on només s’indica un
increment important de la talla d’ascles. Les atzagaies de secció circular i ovalada, amb
monobisells llargs de perfil còncau reforcen la possibilitat que en Volcán hi ha indústries
badegulianes, tal i com vàrem plantejar anys enrere (Aura, 1988, 1995).
Completa les sèries del sector A l’episodi (iii) amb una talla laminar-microlaminar
ben representada i un utillatge retocat organitzat sobre el grup de raspadors i d’utillatge
microlaminar, entre el qual destaquen els escalens. La presència d’un arpó suggereix
unes ocupacions relacionades amb les fases recents del Magdalenià mediterrani. Finalment, les capes que completen la sèrie fins a les primeres ocupacions ceràmiques po-

167

[page-n-10]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

drien correspondre en el sector N a un episodi immediatament anterior a l’Epipaleolític
de Malladetes (Fortea, 1973).

Estudi dels elements ornamentals
Els assentaments valencians més importants dels grups caçadors-recol·lectors del Paleolític superior presenten elements relacionats amb l’ornament. No obstant això, la
seua relació percentual respecte als elements lítics o ossis és molt baixa. Aquesta realitat arqueològica té moltes explicacions atès que l’ornament forma part d’un grup de
materials que no es relaciona amb la subsistència directa, per bé que són objectes que sí
que poden arribar a explicar relacions socials dins del grup (de parentiu, de gènere), relacions d’intercanvi (l’exogàmia, entre altres) i fins i tot marcadors dels diferents estatus
de les persones del grup arribant a ser mitjans de comunicació de les identitats socials
establertes (Joyce, 2005) o de comunicació no verbal tal i com suggereix Lee (2000) pel
que fa a l’estudi de les figuretes minoiques referint-se a la funció del vestit.
Totes aquestes possibilitats queden minvades en el nostre àmbit mediterrani en
general, per l’escassa representació de materials publicats fins al moment, la mínima
varietat d’espècies, la falta de contextos cronoestratigràfics ben definits i estudiats així
com de contextos funeraris. Encara i així, aquest material proporciona una informació
substancial per a la interpretació del comportament d’aquests grups humans del passat.
El material ornamental procedent de les excavacions del jaciment de la Cova del Volcán del Faro és una aportació més al conjunt de materials ornamentals del Mediterrani i
ajudarà a completar el mapa de la seua distribució i per tant a augmentar el coneixement
que aquests elements aporten al registre general, permetent-nos fins i tot conèixer elements que suggereixen noves interpretacions. Les dificultats d’adscripció cronològica ja
han sigut explicades, per tant mantindrem el criteri descrit fins ara (quadre 2).
El registre
El nombre total de restes estudiades procedents d’aquest jaciment ha sigut de 132,
encara que només 125 d’elles han pogut ser adscrites cronològicament. Alguns
d’aquests elements no han sigut modificats, però també considerem material ornamental aquelles espècies que sense patir alteracions en la seua morfologia (perforacions, abrasions, etc.) són susceptibles de ser ornat i considerem que la seua
presència en el jaciment va haver de tindre aqueixa funció.
La metodologia d’estudi ha consistit en la determinació d’espècies, anàlisi mètrica i
anàlisi dels suports amb lupa binocular. Hem utilitzat els models Nikon SMZ 10 i Leika
M 165 C amb il·luminador de llum freda Schott KL 1500 LCD per a la determinació de les

168

[page-n-11]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

Quadre 2: Registre del material ordenat per sectors. EM/MS: Epimagdalenià i Magdalenià
superior; BA: Badegulià; BA/SS: Badegulià i Solutrià superior; SS/G: Solutrià superior i
Gravetià. Per a la referència als quatre episodis generals descrits (iii, ii, ib, ia) cf. figura 4.

tècniques de perforació i possible desgast d’ús. Per a la documentació fotogràfica hem
fet servir una càmera digital Nikon D90 objectiu micro NIKKOR 60 mm 1:2.8 G i amb el
programa de captació d’imatges Leika application suit que permet arribar a 120 X.
Suports
Es documenten dos tipus de suport: malacofauna marina/fluvial i fauna mastològica.
Entre la malacofauna marina observem que 54 restes pertanyen a escafòpodes, 45 a
bivalves i 29 a gasteròpodes; només s’han identificat quatre dents de cérvol en la fauna
mastològica. De l’estudi del total del material podem destacar algunes evidències. Una
primera lectura global corrobora als Antalis com l’espècie més representada i, d’altra
banda, ressalta el fet que el nombre de bivalves siga major que el de gasteròpodes, ja que
això inverteix la relació existent en la resta de jaciments mediterranis del Paleolític superior, on sempre el suport gasteròpode és majoritari respecte al de bivalve. No obstant

169

[page-n-12]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

No
 
antròpica

Espècie

Abrasió

Mytilus
 edulis

Pressió

Pressió Percussió

Externa

Interna

directa

Rotació

Sense
 
perforar

1

Cerithium
 sp.

1

Patella

1

Cerastoderma
 sp.

3

Pecten
 sp.
 (frags.)

12

Pectínids
 fragments

2

Cerithium
 vulgatum

1

Glycymeris
 violacescens

1

2

Glycymeris
 sp.

7

4

6
1

1

Theodoxus
 fluviatilis

18

Cylope
 neritea

2

Aequipecten
 opercularis
 (Chlamys
 opercularis)

3
1
1

Acanthocardia
 sp.

1

Pseudamussium
 sulcatum
 (Chlamys
 bruei)
Mimachlamys
 varia
 (Chlamys
 varia)

5
1

2

Turritella
 biplicata

1
1

Nassarius
 mutabilis
 (Sphaeronassa
 mutabilis)

1

Quadre 3. Perforacions sobre malacofauna. Hem adoptat la nova nomenclatura per a les
espècies marines de Word Register of Marine Species tot i mantenint la nomenclatura més
utilitzada fins al present (entre parèntesi).

això, l’estudi per sectors del jaciment ens explicarà que açò només ocorre en el sondeig
del sector N, on tan sols es van recuperar dos gasteròpodes. No anirem més enllà en
l’explicació de l’escassa presència de gasteròpodes ja que ni el registre de l’excavació ni
la seua conservació ens aporta dades suficients per a proposar una hipòtesi de treball.
Tècniques de perforació
Malacofauna marina
Les tècniques de perforació antròpiques documentades en les restes de malacofauna són:
abrasió, pressió interna o externa, percussió directa i rotació (quadre 3). A vegades es
poden haver utilitzat dues d’aquestes tècniques combinades, abrasió + pressió interna o
abrasió + rotació, encara que no sempre és possible documentar ambdues marques. Així
mateix, s’han utilitzat individus que ja presentaven una perforació anterior no antròpica.
- Abrasió: en els elements estudiats s’observen estries paral·leles que marquen el moviment realitzat per l’ instrument per a rebaixar la superfície de la petxina (figura 5). En
aquesta mostra ha sigut documentada sobre bivalves (figura 5.1 i 5.2).
- Pressió interna: s’utilitza clarament sobre els gasteròpodes, pressionant des de l’obertura
i és molt més difícil observar aquestes marques sobre els bivalves, que solen presentar un
major grau d’alteració. Les marques que s’aprecien són escantells i microfactures irregu-

170

[page-n-13]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

Figura 5. Marques d’abrasió
sobre Glycymeris violacescens
(1) i Mytilus edulis (2).
Marques d’alçaments en les
vores exteriors de Theodoxus
fluviatilis (3) i marques
d’incisions internes en
Pseudamussium sulcatum
(4). Escantells i microfactures
sobre Pseudamussium
sulcatum i Mimachlamys varia
(5 i 6) amb perforacions per
rotació en l’aurícula (7 i 8).

lars en les vores de la perforació (figura 5.5 i 5.6). Com s’aprecia en la imatge, és possible
observar les marques de l’ instrument sobre la cara interna del Pseudamussium sulcatum
(figura 5.4).
- Rotació: és la tècnica utilitzada per a realitzar la perforació en molts pectínids així com
en les dents. S’utilitza un trepant que deixa unes clares marques circulars al voltant de
l’orifici. Les restes tant de pectínids com d’algunes dents que hem analitzat han patit
alteracions importants i a més es troben fragmentades (figura 5.7 i 5.8).

171

[page-n-14]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

- Perforació no antròpica: en altres treballs hem denominat a aquestes perforacions naturals, però creiem que esta terminologia no és adequada ja que cap d’aquests mol·luscs
presenten perforacions en la seua anatomia/forma original. Moltes de les petxines utilitzades com a ornament han sigut individus que presenten perforacions d’aquest tipus
provocades per meteorització, rodament, xoc, organismes marins, altres mol·luscs perforants o una altra causa no antròpica. De vegades és difícil diferenciar entre algunes
accions antròpiques com la perforació per percussió directa o per pressió interna i les
marques deixades per accions d’origen no antròpic. Tal és el cas del Mimachlamys varia
de la figura 6.
- Percussió directa: deixa importants fractures i escantells irregulars. Només es documenta sobre bivalves. No és fàcil diferenciar-la de determinades accions no antròpiques.
En tot cas només hem classificat un Glycymeris la perforació del qual podria haver sigut
realitzada amb aquesta tècnica donat que les seues vores encara estan fresques i el grau
de rodament és escàs.
Els Antalis no apareixen en cap cas sencers. Molts conserven la zona apical i la resta
estan fracturats pels dos costats. El seu grau de fracturació és variable i la grandària també.
El tipus de fractura més representat són mosses que poden estar relacionades amb el
seu ús com a collar, tal i com explica Álvarez en la seua experimentació (Álvarez, 2006).
Fauna mastològica
En el cas dels ullals atrofiats de cérvol, s’observa una preparació prèvia de la superfície.
Es realitza un rebaix de la superfície a perforar per mitjà d’un raspat per incisió que deixa
unes estries paral·leles que marquen el moviment realitzat per l’objecte punxant i la
perforació posterior produïda per un trepant que provoca unes clares estries circulars
degudes al moviment de rotació (figura 7).
Restes de pigment
Molts dels elements estudiats presenten restes de pigment, roig i groc, que poden correspondre a restes d’òxids de ferro. A la publicació (Aparicio, 2003) s’anomenen restes de

Figura 6. Perforació no antròpica en Glycymeris i sobre Mimachlamys varia.

172

[page-n-15]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

Figura 7. Dalt: incisions paral·leles de preparació en la superfície de la dent abans de la rotació
i estries circulars produïdes pel moviment de rotació al produir l’orifici. Baix: Theodoxus
fluviatilis i fragment d’ullal de cérvol amb restes de colorant.

fragments d’ocre roig en diferents capes entre la 11 i la 20, així com plaquetes amb restes
de pintura. Tant el procés d’excavació com el posterior magatzematge no han fet possible
valorar d’una manera correcta aquesta dada, però es pot establir sens dubte que un nombre important de restes va estar impregnat d’ocre, tant en el cas de la malacofauna com
en les de les dents de cérvol, encara que resulta impossible calcular el seu percentatge
perquè molts d’ells van poder ser llavats (figura 7).
Espècies
Tant en el sector A com en el sector N les espècies més representades coincideixen amb
aquelles que apareixen documentades en la major part de jaciments amb seqüències
paleolítiques de la regió mediterrània peninsular. Només si es fa un recompte general, és
destacable que el nombre de bivalves siga major que el de gasteròpodes.
Antalis sp. amb 54 restes és l’espècie amb major representació. Domina en la seqüència solutriana junt a Theodoxus fluviatilis (15 individus), la qual cosa corrobora les dades
de jaciments valencians com la Cova de les Cendres, Cova del Parpalló, Cova Beneito o
Coves de Santa Maira. Aquests dos elements són majoritaris en els moments més antics.
Glycymeris és l’espècie millor representada durant els trams corresponents al Magdalenià (7 individus).

173

[page-n-16]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

Del conjunt d’espècies destaquen Aequipecten opercularis, Pseudamussium sulcatum, Mimachlamys varia, Nucella lapillus i Patella sp., per diferents raons.
- Chlamys ho fa pel fet que estiguen representats 10 exemplars corresponents a tres espècies diferents. Tots ells apareixen a partir dels nivells badegulians/magdalenians. No
sempre presenten perforació i alguns estan fracturats, però en la seua totalitat han sigut considerats elements d’adorn. Mimachlamys apareix només representat en altres
dos jaciments del Mediterrani peninsular, un exemplar en nivells solutrians de Parpalló
(Gandia) i un altre a Cueva Ambrosio (Almeria).
En la Mediterrània apareixen espècies de pectínids d’aigües fredes i d’aigües temperades, com és el cas d’Aequipecten opercularis que apareix en l’actualitat de forma
freqüent en l’àrea de La Manga del Mar Menor (Múrcia), on habita en substrats sorrencs
a més de 15 m de profunditat. Mimachlamys varia habita en fons arenosos o sedimentats,
a més de 10 m de profunditat, davall de les pedres. En l’actualitat es troba en tot el litoral
peninsular i no és molt abundant.
Sobre la intencionalitat del seu ús ornamental no hi ha cap dubte. És una elecció que
ha de relacionar-se amb una selecció antròpica clara, encara que tampoc ací podem anar
més enllà en les conclusions. La seua presència junt amb un nombre important de pectínids (11), és el que fa que en aquest jaciment el nombre de bivalves siga més alt (figura 8).
- Nucella lapillus: és un animal intermareal que viu en zones rocoses poc exposades,
entre belans i clòtxines. Actualment es troba a Astúries, en aigües entre 0o i 20oC. És

Figura 8. Dalt:
Mimachlamys varia
i Pseudamussium
sulcatum.
Baix: Patella rustica
perforada.

174

[page-n-17]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

una espècie considerada atlàntica que apareix també en altres jaciments mediterranis i
la presència de la qual podria suposar, junt a altres elements, un indicador de relacions
d’intercanvi entre grups.
- Patella rustica: presenta marques en la part interna de l’orifici que suggereixen que aquest
va ser realitzat per pressió externa amb algun estri punxant. N’apareix només un exemplar
en els nivells solutrians. El seu interès ve marcat perquè la presència d’aquest mol·lusc
com a element ornamental en jaciments mediterranis és molt escassa, havent-se’n citat un
exemplar en la Cueva de Maltravieso (Cáceres) en nivells GS-2 (associat a materials badegulians), un altre en els solutrians de Cueva Ambrosio i tres en el Magdalenià de la Cueva
de Nerja (Màlaga). A Volcán sembla trobar-se als nivells solutrians (figura 8).

Valoracions del conjunt ornamental
Aquest conjunt de 132 elements aporta noves dades a l’estudi de les restes ornamentals
paleolítiques valencianes i, analitzat de forma global, és coherent amb la resta d’ornament aparegut en jaciments del Mediterrani. Les tècniques utilitzades per a la fabricació
de les suspensions així com la major part d’espècies són semblants a la resta de conjunts.
No obstant això, trobem algunes diferències. No es documenten elements fòssils, com sí
que ocorre en altres jaciments d’aquesta àrea, i les restes sòlides de colorant no es poden
quantificar ni per tant valorar correctament, sols són reconeixibles xicotetes restes, visibles quasi exclusivament amb lupa binocular, que mostren que en algun moment aquests
elements van estar impregnats amb algun tipus d’òxid de ferro.
Del total del material ornamental (sectors A i N) el 56,81% es troba concentrat en els moments més antics de la seqüència que es corresponen amb el discutit Gravetià i més cert Solutrià superior mentre que sols el 19,6% ho fa en els nivells finals del Magdalenià i Epipaleolític.
Tenint en compte les particularitats descrites quant a l’excavació i l’adscripció cronològica,
resulta difícil realitzar interpretacions que vagen més enllà del procés tecnològic i la selecció
d’espècies, però comentarem algunes associacions que han cridat la nostra atenció.
En el sector A, al quadre 41, capa 38, que es correspondria amb nivells solutrians,
s’han documentat 15 Theodoxus fluviatilis i quatre ullals atrofiats de cérvol amb perforacions, que suggereixen la possibilitat que formaren part d’un xicotet collar. Són elements que no sobrepassen els 9 mm d’alt per 5 mm d’ample. De la mateixa manera, en
el sector N en nivells solutrians es documenten 9 Glycymeris infantils -sis en la mateixa
capa-, per davall dels 2 cm, junt amb deu fragments d’Antalis que podrien interpretar-se
també com un conjunt, ja que la selecció de grandàries entre les capes 23 a 27 és clara.
No tenim més dades, però seguint la proposta de Vanhaeren (2010: vi), aquests elements
de dimensió reduïda es podrien relacionar amb l’ús per part de membres infantils del

175

[page-n-18]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

grup, la qual cosa suposaria en el cas dels Glycymeris una selecció exclusiva, ja que estos
representen en el sector en què apareixen més del 80% del total.

Primeres conclusions
La seqüència del Volcán del Faro ofereix importants coincidències amb la de Parpalló.
La lectura de la memòria final dels treballs planteja algunes associacions entre morfotipus que hem valorat globalment, des de la doble perspectiva d’estudi arqueoestratigràfic
emprada en aquest treball. Partint dels primers resultats cal plantejar que la documentació del Volcán incideix especialment sobre algunes qüestions que romanen obertes en
la bibliografia més recent sobre el Paleolític superior mediterrani i que, reduïdes als seus
aspectes estrictament arqueològics, poden resumir-se en les següents qüestions:
- La relació entre Gravetià i Solutrià és un tema obert en els últims anys a partir de les dades
radiomètriques de la indústria lítica descrites a Nerja (Aura et al., 2005), de les indústries
lítiques dels trams inferiors de la Cova del Parpalló (Tiffagom et al., 2006 ) i de les dades
disponibles per a l’interior peninsular (Alcaraz et al., 2011; Aura i Jordá, 2012). Les valoracions sobre la talla laminar de les primeres ocupacions del sector A del Volcán o la presència d’un bon nombre de microgravettes i de fulletes de dors llargues i estretes plantegen els
límits d’aquesta discussió.
- La qüestió del desenvolupament del Solutrià superior està lligada al comentari anterior, ja que la relació d’aquestes primeres ocupacions amb el Solutrià és una alternativa
plausible (presència de foliacis i puntes escotades amb una morfologia antiga).
- Una avaluació crítica del context magdalenià del denominat “bastó de comandament”
ja va ser plantejada anys enrere. Les dades del sector A confirmen l’associació de foliacis
i puntes escotades com a context més probable d’un objecte que requereix una nova
lectura (Aura, 1988, 1995).
- L’origen d’unes indústries sobre ascla, làmines amples i curtes, amb abundant indústria òssia que reben la denominació de Badegulià confirmen que la seqüència de
Parpalló no és una dada aïllada. Les produccions lítiques del Volcán indiquen que
la talla de calcàries és fins i tot anterior a aquest episodi, mereixent un seguiment
i millor definició en els propers anys. També el reconeixement de produccions dirigides a l’obtenció de làmines curtes i amples i d’ascles obren la comparació entre
Volcán i Parpalló (Aura et al., 2011; Vadillo, 2011).
- La relació entre aquestes indústries sobre ascles i suports curts i amples amb els inicis
de les indústries del Magdalenià inferior clàssic, de talla laminar-microlaminar també
roman oberta, encara que les dades radiocarbòniques permeten ordenar millor la successió arqueològica (Aura et al., 2011; Villaverde et al., 2011).

176

[page-n-19]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals

La valoració del conjunt d’adorns està limitada per les pròpies incerteses que la seua
contextualització arqueològica planteja. Globalment no ofereix grans diferències respecte
a la resta de sèries del Paleolític superior mediterrani, encara que algunes variacions entre
sectors o en el seu recorregut diacrònic matisen l’anterior. La relació entre determinats
suports i tipus de perforacions indica que Glycymeris sp. és un bivalve que concentra bona
part de les perforacions naturals, i que la pressió interna és la tècnica més emprada, aplicada tant a gasteròpodes dulciaqüícoles com marins i també a bivalves. La identificació
d’algunes espècies de condicions fredes (Pseudamussium sulcatum i sobretot Nucella lapillus) s’afegeix a les tantes vegades referides Littorina sp. En absència d’analítiques més
discriminatòries, es pot pensar que la seva presència pot ser relacionada amb el descens de
la temperatura de les aigües marines que indiquen els sondejos del Mar d’Alborán (Cacho
et al., 2001). Finalment, la presència d’algunes espècies poc representades en els inventaris
regionals (Mytilus sp., Patella vulgaris o Chlamys sp.) evidencia la fragilitat de les dades
disponibles i impedeix interpretacions socials o de tipus identitari.
Agraïments
Els treballs sobre els materials del Volcán s’han dut a terme dins del Projecte HAR-2008.03005/
HIST: La Transición Solutrense-Badeguliense Magdaleniense en la península ibérica (SOBAMA). Ministerio de Economía y Competividad. Gobierno de España. A Helena Bonet pel seu
suport en aquestes primeres investigacions sobre la Cova del Volcán del Faro; a Enrique Gandía
(Museu de Cullera) i a Rosa Albiach per facilitar l’accés als materials; a María Borao per l’ajuda amb
la fotografia dels elements ornamentals i a Salvador Pardo amb la cartografia i foto aèria.

BIBLIOGRAFIA
Alcaraz, M., Alcolea, J., De Balbin, R., Baena, J., Yravedra, J., García Valero, M. (2011): Nuevos
datos sobre la secuencia de Peña Capón (Guadalajara): el Gravetiense final del nivel 3. En
Preactas Coloquio Internacional «El Gravetiense cantábrico, estado de la cuestión, Santillana del Mar (20-22 de octubre)». Museo de Altamira, Santander.
Álvarez Fernández, E. (2006): Los objetos de adorno-colgantes del Paleolítico superior y del
Mesolítico en la Cornisa Cantábrica y en el Valle del Ebro. Colección Vítor 195, Universidad de Salamanca.
Aparicio Pérez, J., Fletcher, D. (1969): Cueva prehistórica de “El Volcán del Faro” (Cullera,
Valencia). XI Congreso Nacional de Arqueología, 175-183.
Aparicio Pérez, J. (1972-1973): La Cueva del Volcán del Faro (Cullera) y el Paleomesolítico
Valenciano. Qüartar 23-24, 71-92.

177

[page-n-20]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

Aparicio Pérez, J. (1977): La Cueva del Volcán del Faro (Cullera, Valencia). Nota informativa
con motivo del Cincuenta Aniversario de la fundación del SIP, València.
Aparicio Pérez, J. (2003): El paleomesolítico valenciano: Cova del Volcán del Faro: memoria de
las excavaciones e inventario del material. Sección de Prehistoria y Arqueología de la Real
Academia de Cultura Valenciana, València.
Aura, J. E. (1988): La Cova del Parpalló y el Magdaleniense de facies ibérica o mediterráneo.
Propuesta de sistematización de su cultura material: industria lítica y ósea. Universitat
de València.
Aura, J. E. (1995): El Magdaleniense mediterráneo: la Cova del Parpalló (Gandía, Valencia).
Trabajos Varios del SIP 91, València.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Fortea Pérez, F. J. (2006): La Cueva de Nerja (Málaga, España) y
los inicios del Solutrense en Andalucía. Zephyrus 59, 67-88.
Aura, J. E. (2007): Badegouliens et Magdaléniens du versant méditerranéen espagnol. Bulletin de la Société préhistorique française 104, 809–824.
Aura, J. E., Tiffagom, M., Jordá Pardo, J. F., Duarte, E., Fernández de la Vega, J., Santamaría,
D., de la Rasilla, M., Vadillo, M., Pérez, M. (2012): The Solutrean-Magdalenian Transition:
a view from the southwest. Quaternary International 272-273, 75-87.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F. (2012): Solutrenses del Sur en Transición. Congreso Internacional El Solutrense. Centenario de las excavaciones en la Cueva de Ambrosio. Vélez-Blanco,
Almería. Libro de resúmenes, Madrid, 47-48.
Cacho, I., Grimalt, J. O., Canals, M., Sbaffi, L., Shackleton, N. J., Schönfeld, J., Zahn, R.
(2001): Variability of the western Mediterranean Sea surface temperature during the
last 25 000 years and its connection with the Northern Hemisphere climate changes.
Paleoceanography 16 (1), 40-52.
Cuerda, J., Gasull, L. (1971): Cova del Volcán del Faro de Cullera: fauna malacológica. Manuscrito depositado en el SIP, València.
Davidson, I. (1972): The fauna from la Cueva de Volcán del Faro (Cullera,Valencia). Archivo
de Prehistoria Levantina XIII, 7-15.
Davidson, I. (1983): Site variability and prehistoric economy in Levante. En G. N. Bailey (ed.),
Hunter-gatherer economy in Prehistory. Cambridge University Press, 79-95.
Davidson, I. (1989): La Economía del Final del Paleolítico en la España oriental. Serie de Trabajos Varios del SIP 85, València.
Eastham, A. (1973): Birds from Cueva del Volcán del Faro. Manuscrito depositado en el SIP,
València.
Fletcher, D., Aparicio, J. (1969): Bastón de mando procedente de Cullera (Valencia). Qüartar
20, 189-193.
Fortea Pérez, F. J. (1973): Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico mediterráneo español. Seminario de Prehistoria y Arqueología, Memoria 4, Salamanca.

178

[page-n-21]
La Cova del Volcán del Faro (Cullera). Elements ornamentals
Fullola, J. M. (1979): Las industrias líticas del Paleolítico Superior Ibérico. Serie de Trabajos
Varios del SIP 60, València.
Joyce, R. A. (2005): Archeology of the body. Annual Review of Anthropology 34, 139-158.
Lee, M. M. (2000): Deciphering gender in Minoan dress. En A. E. Rautman (ed.), Reading
the body: Representations and Remains in the Archaeological Record. Philadelphia,
111-123.
Martínez-Ortí Cádiz, A. (2012): Living scaphopods from the Valencian coast (E Spain) and description of Antalis caprotti n. sp. (Dentaliidae). Animal Biodiversity and Conservation 35, 71-94.
Soler Mayor, B. (1990): Estudio de los materiales ornamentales de la Cova del Parpalló. Saguntum PLAV 23, 39-59.
Soler Mayor, B. (2001): Adorno, imagen y comunicación. En V. Villaverde (ed.), De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas. Universitat de València, 367-376.
Soler Mayor, B. (2001): Técnicas de perforación para la fabricación de colgantes. En V. Villaverde (ed.), De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las
tierras valencianas. Universitat de València, 383-386.
Steiner, G. (1997): Scaphopoda from the Spanish coasts. Iberus 15 (1), 95-111.
Taborin, Y. (1993): La parure en coquillage au Paléolithique. Supplément à Gallia Préhistoire
XXIX, CNRS, Paris.
Taborin, Y. (2004): Langage sans parole. La parure aux temps préhistoriques. La Maison des
Roches, Paris.
Tiffagom, M. (2006): De la Pierre à l’Homme. Essai sur une Paléoanthropologie solutréenne.
ERAUL 113, Liège.
Tiffagom, M., Aura, J. E., Villaverde, V., Fullola, J. M. (2007): Entre Gravettien et Solutréen
en Espagne méditerranéenne: mise en evidence d’une phase intermédiaire à composition
mixte? Pré-actes du Colloque international «Le Solutréen… 40 ans après de Smith’66»
(Preuilly-sur-Claise, 28 oct–30 nov. 2007), 18-19.
Vadillo, M. (2012): Les industries lítiques del Badegulià al Mediterrani peninsular. Estat actual de les investigacions. Archivo de Prehistoria Levantina XXIX, 81-98.
Vanhaeren, M., d´Errico, F. (2001): La parure de l´enfant de la Madeleine (Fouilles Peyrony).
Un Nouveau regard sur l´enfance au Paléolithique supérieur. Paleo 13, 201-240.
Vanhaeren, M. (2010): Les fonctions de la parure au Paléolithique supérieur: de l’individu à
l’unité culturelle. Editions Universitaires Européennes, Sarrebruck.
Villaverde, V., Peña, J. L. (1981): Piezas con escotadura del Paleolítico Superior valenciano.
Serie de Trabajos Varios del SIP 69, València.
Villaverde, V., Román, D., Pérez Ripoll, M., Bergadà, M. M., Real, C. (2012): The end of the
Upper Magdalenian in the Mediterranean Basin of the Iberian Peninsula. Quaternary
International 272-273, 33-41.

179

[page-n-22]
BEGOÑA SOLER, MARC TIFFAGOM I J. EMILI AURA

White, R. (2002): Observations technologiques sur les objets de parure. En B. Schmider (dir.),
L´Aurignacien de la Grotte du Renne. Les fouilles d´André Leroi-Gourhan á Arcy-sur-Cure
(Yonne). Supplément à Gallia Préhistoire XXXIV, CNRS, Paris, 257–266.
White, R. (2007): Systems of Personal Ornamentation in the Early Upper Palaeolithic: Methodological Challenges and New Observations. En P. Mellars, K. Boyle, O. Bar-Yosef y C.
Stringer (eds.), Rethinking the Human Revolution: New Behavioural and Biological Perspectives on the Origin and Dispersal of Modern Humans. McDonald Institute Monographs (Archaeological Research), Cambridge, 287-302.

180

[page-n-23]